Mostrando entradas con la etiqueta Estanislau Verdet. Mostrar todas las entradas
Mostrando entradas con la etiqueta Estanislau Verdet. Mostrar todas las entradas
domingo, 25 de octubre de 2009
viernes, 28 de noviembre de 2008
Estanislau Verdet.- Per Fer Pais...
[traducción al español más abajo]
Tots els pares creuen que els seus fills mai creixerean. O al menys, els que jo conec. Així ho creien els meus pares i així ho creia jo, i més d'en Pau.
En Pau que és fill de la Montse. La Montse que duia el Món. El Món que no era una altra cosa que una petita i meravellosa porció del Globus Terraqui davant el meu institut, on vaig passar moltes hores, potser més que a les aules. Allà vaig aprendre moltes coses: a escoltar, a fer cafè, llegir contes, fer dormir els nens, plorar els amors perduts i estimar la Bossa Nova.
Pau i Montse vivien encara a la rerabotiga del Mòn un día que vaig anar a buscar el Pau a l'escola. En aquell breu espai, el Pau se'm va fer gran. Tot just creuàvem el carrer quan un cotxe va passar a tota velocitat i ens vam espantar. Vaig fer el nen enrere, cap a la vorera i vaig mirar emprenyat el conductor. Pau li va dedicar un calificatiu que avui no vull reproduir i que llavors jo no podia imaginar que coneguès.
Sorprès, pel cotxe i el mot, vaig agafar el Pau de la mà i vaig dir-li que aquelles paraules no s'havien de fer servir. Sempre he cregut que la millor forma de fomentar alguna cosa és prohibir-la. I la millor forma que se'm va acudir llavors va ser ensenyar-li paraules com "galifardeu!", "bleda assoleiada", "aixafaguitarres", "bordegàs" o "gamarús"
Llavors el Pau, aixecà la vista i mirant-me directament els ulls i amb posat seriòs em preguntà:
- Però Víctor, tu saps que és un gamarús?
Mut, només vaig poder dir ...no
Prenent aire i respectant totes i cadascuna de les pauses, em va respondre:
- Doncs, un gamarús és un ocell amb els ulls grans que vola de nit i menja ratolinets.
Vam caminar en silenci fins arribar a casa. De fet, jo no trobava els mots. Al arribar a casa i saludar la Montse, tot semblava ser com sempre i tampoc no vaig dir res. Però el Pau s'havia fet gran.
__________________________________
Todos los padres piensan que sus hijos jamás crecerán. O al menos, todos los que yo he conocido. Así lo creían mis padres. También yo lo pensaba así, y más de Pau.
Pau, el hijo de Montse. Montse que llevaba el Món. El Món que no era otra cosa que una maravillosa y diminuta porción del globo terráqueo frente a mi instituto y donde pasé muchas horas, tal vez más que en las aulas. Allí aprendí muchas cosas: a escuchar, a hacer café, a leer cuentos, llorar los amores perdidos, acostar niños y a amar la Bossa Nova.
Pau y Montse todavía vivían en la trastienda del Mòn un día que fui a buscar a Pau a la escuela. Y en aquel breve trayecto, Pau se me hizo mayor. Íbamos a cruzar una calle cuando pasó un coche a toda prisa y nos asustamos. Yo aparté al niño hacia la acera y miré al conductor enfadado. Pau le dedicó un calificativo que hoy no quiero reproducir y que entonces, yo no podía ni imaginar que él conociera.
Sorprendido, por el coche y el improperio, quise decirle que aquellas palabras no se debían utilizar pero siempre he pensado que la mejor forma de fomentar algo es prohibirlo. Y en aquel momeno, lo único que se me ocurrió fue mostrarle otras palabras más adecuadas. Así que le enseñé palabras como: mequetrefe, zascandil, pelado o mochuelo.
Entonces Pau, levantó la vista y mirándome directamente a los ojos, con gesto serio me preguntó:
-Pero Víctor, ¿tú sabes qué es un mochuelo?
Mudo, sólo pude decir ...no
Él, tomando aire y respetando todas y cada una de las pausas, me contestó:
-Pues, un mochuelo es un pájaro de ojos grandes que vuela de noche y come ratones pequeños.
Caminamos en silencio hasta llegar a casa. De hecho, yo no encontraba las palabras. Al llegar a casa y saludar a su madre, todo parecía ser como siempre y yo tampoco dije nada. Pero Pau ya era mayor.
Suscribirse a:
Entradas (Atom)

